jueves, 3 de marzo de 2011

Hoy empieza todo: Cinefòrum al "Centre Cultural Sa Nostra" de Palma

No us perdeu aquesta magnífica pel·lícula del director francès Bertrand Tavernier, que avui a les 18h emetrem en el Centre Cultural "Sa Nostra" (Carrer Concepció, 12. Palma); el film estarà presentat pel catedràtic de la UIB, l'estimat i sempre amic Dr. Jaume Oliver Jaume, a qui tantes coses devem. Com s'ha fet en les altres dues sessions anteriors, en acabar la pel·lícula hi haurà un debat sobre el tema.
Aquesta pel·lícula és especialment recomanable per als directors, ja que el protagonista principal ho és. Adjunt teniu una petita recensió que hem realitzat, amb l'esperança que us animi a venir a gaudir d'aquesta joia i a participar en el debat, sempre profitós:

ÇA COMMENCE AUJOURD’HUI.  
(HOY EMPIEZA TODO)
“No me gustan las puertas, las que abrimos, las que cerramos: siempre el mismo vacío. Un vacío a veces lleno de gritos, a veces lleno de ausencias, un vacío que tiembla y quiebra las trayectorias... Un día vuelves sobre tus pasos: ¿qué nos mantiene aquí? El amor, la infancia...”

Així comença. Amb aquestes preocupacions i pensaments de Daniel Lefebvre, professor i director d’escola infantil a una població deprimida en el nord de França. És un homo sensible que sent passió pel seu traball, però es troba agafat en una jerarquia que no li permet extralimitar-se en les funcions com educador, i es veu obligat a seguir les normes bàsiques d’ensenyament estandaritzades a l’alumnat mitjà mentres els seus alumnes van a escola literalmente morts de fam. Malgrat els obstacles, Daniel no se donarà per vençut i aconseguirà el suport de tota la comunitat; ens trobam davant una història de coratge, constància i valor, davant un mestre revolucionari amb els que fan injustícies (serveis socials, administració...) alhora que un dinamitzador per al pares esgotats (acabats físicament i mentalment per les mancances i les desigualtats) per tal que lluitin pels drets dels seus fills. És la pugna d’una comunitat educativa per aconseguir que per als seus infants, avui comenci tot.
En el film trobareu l’escola com a refugi, on el director i les mestres d'infantil no escatimen carícies, amor, respecte i amabilitat amb els petits, amb disciplina ordenada i coherent, amb oferiment constant de situacions carinyoses cap als infants, els quals no reben això enlloc més del seu entorn que no sigui l’escola, la qual ofereix llum dins la foscor. Per altra banda, l’exclusió, l'atur, el pes de l’administració, massa incoherències socials, normatives i curriculars que Daniel ha d’afrontar cada dia a l’escola, espai que esdevé un lloc de gran esperança, l’inici de la vida, de l’aprenentatge, un lloc que tal volta no compleix amb totes les missions que té encomanades i en el que hi ha dies en què els professors es senten desbordats i sols davant la classe amb 25 o 30 infants que viuen en unes condicions a casa que superen en ocasions el llindar de la misèria. L’Estat sembla cec davant els drames de cada dia, sobretot quan estan al límit d’anar encara a pitjor.
Després de dos segles d’escola pública i institucionalitzada, i després de nombroses reformes educatives plenes de llums i també de misèries, "avui comença tot", així ens hauríem de plantejar un present que se’ns mostra presentable quan en realitat és impresentable, carregat d'un discurs academicista i burocràtic estèril que oculta la realitat i legitima allò antieducatiu. Si abandonam la tasca d’Educar (en majúscula) què ens queda? Després d’haver vist aquesta pel·lícula, més enllà de les paraules i de les imatges, surten novamente aquelles preguntes sovint abandonades: A on anam? Quin persona i professor som? Quina  societat tenim? Quina societat volem? Què podem fer? … i altres moltes d’imprescindible i obligatòria formulació per a tot professional de l’educació que s'hi consideri.
El visionat d’aquest film duu a repensar de bell nou quina és la nostra funció social com a professionals de l’educació i a demanar-nos què ensenyam realment als nuestres alumnes. Aquesta pel·lícula bé mereix ser vista i analitzada, i pensar en l’Educació com a eina insubstituïble de desenvolupament personal i de transformació social, ja que en aquests temes no podem ni hem de llençar la tovallola mentres la nostra tasca duri, porquè com diu Savater "els pessimistes, com a molt, podran arribar a ser bons domadors però no aprenderan mai a ser mestres".
El cinema de Tavernier és, en cert sentit, cinema militant. Però sols en un cert sentit. Ell ho explica així: "M’interessa la gent lluitadora que intenta canviar allò dolent que l’envolta (encara que hi hagi errors en el procés) i fer el seu treball correctament. Ells són la nostra única esperança. S’enfronten a situacions que resultarien angoixoses si ells no continuassin lluitant per canviar les coses". En aquesta pel·lícula, aquesta gent són els mestres: "treballar correctament" significa assumir la funció social original del propi ofici, fet que implica, a la vegada, una idea de compromís individual i de servei a la comunitat, de sociabilitat, una visió de l’educació com a compensadora de desigualtats (tal com en parla tan encertadament la nostra Llei d’educació), lluitant contra la pesada maquinària administrativa i jeràrquica nacional, que decideix (en lloc dels propis afectats: alumnes, pares, mestres...) els programes, allò què és l’escola i allò que la defineix, que se’ns mostra en l’ofici dels polítics, un món llunyà i quasi sempre hostil davant els qui "no tiren la tovallola" davant les adversitats pròpies de la nostra professió, de tots aquells que hem de defensar i dur a terme allò planejat a despatxos ben enfora de la realitat social, cultural i econòmica dels nostres pobles i ciutats, ja que realment les situacions que podem veure a la petita escola infantil francesa també les podem viure, també, aquí a Mallorca. La pel·lícula de Tavernier -que hauria de ser part del currículum dels nous estudis universitaris de Grau de Mestre- i la seva anàlisi és prou necessària per als docents, ja que planteja la iniciació en la cultura i la dificultat en la transmissió dels missatges que tenen a veure amb els valors, al mateix temps que la responsabilitat i la implicació del professorat en la societat en la que viuen. Es parla dels problemes de l’ensenyança, dels nins, de la manca de treball i de les terribles conseqüències, de les famílies que passen necessitats i privacions bàsiques (alimentació, sanitat, seguretat a la llar...), de tots els nins i nines als quals s’hauria d’ajudar, etc. De tot això anterior n’hem vist molts de comentaris escrits, però mai en imatges tan encertades: les imatges de la pel·lícula i el documental que es pot veure als continguts extres provoquen que les paraules recobrin el seu sentit real i fa que la idea quedi present en el cor i en la ment de tots els qui la veim i estam preocupats i ens sentim responsables de situacions com aquestes. El receptor del film es posa de part inevitablement dels desfavorits i alhora de l’actitud del director; la sensació és d’empatia amb tots ells plegats... res de marginació ni de sentiments ofensius cap a ells.
La festa final de curs significa, tal vegada, un reencontre, una il·lusió renovada, la superació del patiment, de la misèria, de totes les petites (o grans) preocupacions quotidinanes de les pesones, especialment els pares dels infants, que se senten plenament vius en el retorn a la tendra infantesa.
Un film que de ben segur us encantarà, us "tocarà", us motivarà (del llatí 'moveo', que us mourà... de veres ho deim). Veniu a gaudir d'aquesta joia cinematogràfica i segur que la recomanareu tant o més com nosaltres feim amb els companys, amics i familiars, siguin o no siguin professors...