L'ESCOLA CONTRA EL MÓN

-Portada del meu exemplar d'aquest meravellós llibre-

Recentment he trobat, de manera soprenent, un llibre del qual en desconeixia l'autor i que, encara ara, no entenc com pot ser que no sigui "de lectura obligadíssima" per a tot el professorat: es tracta de l'obra L'escola contra el món, de Gregorio Luri, mestre, pedagog i filòsof.
La veritat és que estic encantat d'haver pogut gaudir tant dels seus continguts, de les màximes, dels pensaments i de les diverses idees i plantejaments pedagògics amb els quals n'estic molt d'acord.
Des d'aquest humil blog, la meva sincera enhorabona i gratitud al professor Dr. Luri, alhora que us animo a tots a llegir aquesta meravella de l'educació. I si necessitau encetar el tema abans de comprar el llibre, mirau algunes de les frases que personalment he seleccionat i que trobareu en aquesta obra totalment recomanable i que us anim a descobrir el més aviat possible, si sou dels que estimau l'escola i pensau que l'optimisme és possible:

• "Respecte a l'educació, el que veritablement ens passa és que no tenim una idea clara de què coi ens passa, encara que hi ha unanimitat a considerar que és alguna cosa greu" (pàg. 12).

• "El pessimisme és infecciós. I per aquesta mateixa raó, l'ètica de la pedagogia és, en primer lloc, l'optimisme i la confiança. I l'optimisme, a més de possible, és absolutament necessari. Ara bé: que sigui possible no vol dir que sigui fàcil" (pàg. 14).

• "Aquest llibre és una defensa de l'escola" (pàg. 15).

• "La societat no ha donat permís a l'escola per fer le que li sembli, sinó que li ha encarregat que trobi la manera més eficient de transmetre el millor d'ella mateixa als que vénen darrere. Per això li demana una certa actitud contra el mín -i les seves urgències i estímuls immediats. Així podrà exercir la seva funció mediadora entre la família i la societat civil, i també vincular el passat i el futur" (pàg. 16).

• "La finalitat principal del sistema educatiu no és receptar erudició enciclopèdica a tort i dret, sinó fer accessibles a les noves generacions les formes de vida considerades valuoses pel consens espontani d'una societat políticament sana" (pàg. 21).

• "L'escola hauria de gosar reivindicar -si vol plantejar-se seriosament aquest repte- la figura del mestre no solament com a dipositari d'un saber, sinó fonamentalment com el primer model, el més immediat, de la conducta del deixeble; com el referent directe de la intemporalitat dels valors intel·lectuals i morals" (pàg. 24).

• "I és que mentre la psicologia se centra en el procés d'aprenentatge, la pedagogia estudia el procés de transformació del nen en ciutadà, un procés que ha de fer acompanyat d'adults responsables. I com que un ciutadà és un membre actiu d'una comunitat política, la pedagogia que entén els seus reptes de manera adient no pot ser siní una pedagogia política" (pàg. 25).

• "Però precisament per això, perquè els problemes pedagògics són problemes polítics, mai no troben solucions definitives" (pàg. 26).

• "Cal ser una mica més humils a l'hora de valorar les silucona que es van assajar en èpoques passades per resoldre els probleemes d'aleshores" (pàg. 26).

• "Sempre hi ha hagut escoles, mestre i alumnes excepcionals. Sempre hi ha hagut ensenyants que es queixaven de les seves condicions de treball, pares que desconfiaven dels mestres, gurús pedagògics, especialistes i generalistes, apòstols de la innovació i apòstols del conservadorisme... Però el que no s'havia vist mai, perquè és un fenomen molt nou, és el domini de la psicologia sobre la pedagogia. Deu ser perquè els mestres d'abans s'estimaven més veure's a si mateixos com a artistes de l'educació que no pas com a tècnics de la instrucció" (pàg. 27).

• "Si l'escola vol educar en seny, ha de ser un lloc on s'exercitin la conducta i la paraula assenyada, i no solament un lloc on s'apliquin uns procediments i unes normatives establertes" (pàg. 33).

• "La llei ens ha de protegir de l'arbitrarietat, però no ens ha d'impedir la pràctica del seny. El mestre ha de saber donar respostes que no dóna la normativa quan l'hi exigeixin les circumstàncies. Dit d'altre manera: el mestre també ha de ser jutge. L'escola és el lloc on l'home descobreix no solament la conveniència de respectar les lleis, sinó també els avantatges de la sociabilitat i els desavantatges de la insociabilitat (...) Això, òbviament, només és possible si som capaços de recuperar la fe en la institució" (pàg. 34).

• "És evident que no és pot abandonar l'ensenyament d'un país a l'aztar de l'assaig i l'error, per molt natural que sigui l'aprenentatge autoconstruït basat en l'assaig i l'error" (pàg. 41).

• "Deixar que un nen creixi al seu aire i que cregui que els seus desitjos han de ser la seva brúixolano el fa ni més feliç ni més capacitat per a la vida. Més aviat el converteix en un inadaptat per a la vida real, que és la vida en comu" (pàg. 50).

• "Els mèrits d'una persona no es mesuren únicament pels seus èxits, sinó també per la seva capacitat d'aixecar-se quan cau" (pàg. 51).

• "Mentre que el saber ens mesura, l'opinió ens permet mesurar-ho tot d'acord amb el rase dels nostres capricis"(pàg. 60).

• "L'escola no està feta per atendre les necessitats de consum cultural de ningú, sinó que té encomanada una funció política. L'escola és una institució que té com a principal objectiu satisfer el desig de permanència en el temps d'una comunitat política i contribuir a millorar-la dotant els seus alumnes de competències que els permetin ser ciutadans de ple dret i de ple ús de la comunitat de la qual formen part" (pàg. 61).

• "L'èxit i la confiança -diuen- són el vertader motor de la motivació. Allò que s'ha estudiat acaba sent interessant" (pàg. 63).

• "El mestre ha de saber manetenir la confiança de la classe en la seva competència, i en aquesta empresa s'hi juga la seva autoritat. Però la confiança no és un aparell radioactiu que es pugui penjar  a classe i que ens puguem limitar a esperar que faci efecte. No n'hi ha prou de proclamar-la. S'ha de cultivar dia a dia perquè es pugui palpar, perquè resulti creïble. Costa de guanyar i és fàcil de perdre, però, quan n'hi ha, tot el procés d'ensenyança i aprenentatge s'agilitza" (pàg. 64 i 65).

• "Si hi ha una paraula que defineixi el sistema educatiu finlandès és confiança" (pàg. 74).

• "Res del que es pugui importar d'altres països pot garantir pot garantir l'èxit en el país importador, perquè l'educació no pot ser trasplantada d'un lloc a un altre com si fos un plançó de gerani, que arrela a qualsevol lloc. L'únic que podria garantir-nos l'èxit, és a dir, la confiança en nosaltres mateixos, ni es pot importar ni es pot legislar. De fet podríem resumir la situació dient que el que es pot legislar no assegura l'èxit i que el que podria propiciar-lo no es pot legislar" (pàg. 75).

• "Les polítiques educatives continuen insistint en mesures pressupostàries, però el mal professor continua sent dolent encara que li apugin el sou o li redueixin el nombre d'alumnes. El que cal és seleccionar els millors professors i incentivar-los, i per això no cal recórrer als pressupostos, sinó a la intel·ligència" (pàg. 79).

• "Els bons mestres -els de veritat- sempre han estat molt escasos. I segurament sempre serà així. El que hem d'aconseguir és que  no hi hagi mestres manifestament dolents, que fan molt de mal" (pàg. 92).

• "L'ideari d'un centre no es reflecteix en cap document, sinó en la conducta dels seus alumnes"(pàg. 137).

• "L'origen de la pèrdua d'autoritat del mestre es troba en la pèrdua d'autoritat dels continguts dels quals és transmissor. Però tampoc aquí hem tocat fons. A l'origen de tot aquest procés hi ha una societat confusa que ha perdut confianá en ella mateixa i que, per tant, no entén la importància d ela transmissió cultural" (pàg. 143).

• "La professió de mestre no és, doncs, una professió més entre els milers de professions d'un país. Ocupa un lloc central en la vida d'una nació. Mai no hauríem d'oblidar això, que és tan elemental. Ho hauríem de tenir tots presents sempre, i especialment els mestres i les nacions" (pàg. 231 i 232).

• "Avui dia tothom critica l'escola i especialment els mestres. S'ha posat de moda. Se'ls retreu frívolament un suposat gremialisme: que tots tenen massa vacances, que no tenen l'actitud adequada, que són massa febles, que són massa durs... I el més greu no és que tothom gosi pontificar sobre els mestres, sinó que qui ho fa té garantit l'aplaudiment d'una àmplia audiència. I com més penjaments digui, com més exaltat parli i com més cínic sigui el to de la seva crítica, més celebrada serà" (pàg. 241).